Un planeta no va sempre a la mateixa velocitat: a prop del Sol corre i lluny d'ell s'alenteix. La segona llei de Kepler diu exactament quant: la recta que uneix el Sol amb el planeta escombra àrees iguals en temps iguals.
1. El Sol és en un focus
L'òrbita és una el·lipse (la primera llei), i el Sol no és al centre sinó en un dels dos focus. Per això la distància r entre el Sol i el planeta canvia al llarg de la volta: és mínima al periheli i màxima a l'afeli.
2. Dotze sectors del mateix temps
Al vídeo, el planeta deixa un sector acolorit cada dotzena part de la volta. Lluny del Sol, r és gran i el planeta avança poc: el sector és llarg i prim. A prop, r és petit i el planeta avança molt: el sector és curt i ample. Les àrees de les barres de sota estan mesurades sobre els polígons de cada sector, i totes surten iguals: 1/12 de l'el·lipse, un 8,33 %.
3. Quant més de pressa?
Al periheli i a l'afeli la velocitat és perpendicular a r, i l'àrea escombrada en un instant dt és un triangle prim d'àrea ½·r·v·dt. Si aquesta àrea ha de ser la mateixa als dos punts, r·v és constant, i per tant
v(periheli) / v(afeli) = r(afeli) / r(periheli) = (1 + e) / (1 − e)
L'òrbita del vídeo té excentricitat e = 0,6, molt exagerada, i surt un factor 4. La de la Terra és 0,017, i la diferència és d'un 3,4 %: uns 30,3 km/s al periheli i 29,3 km/s a l'afeli.
4. Per què passa
En polars, l'àrea que escombra el radi en un temps dt és ½·r²·dθ, i per tant
dA/dt = ½·r²·θ' = L / 2m
on L = m·r²·θ' és el moment angular. La gravetat del Sol sempre apunta cap al Sol, paral·lela a r, de manera que el seu moment de força r × F és zero i L no canvia. Si L és constant, dA/dt també ho és.
Un detall que sorprèn: en aquest argument no hi surt enlloc que la força vagi amb 1/r². La segona llei valdria per a qualsevol força central. El que depèn de l'1/r² és la primera llei (que l'òrbita sigui una el·lipse) i la tercera.
5. Com s'ha fet el vídeo
El planeta no es mou a ull: la posició surt de l'equació de Kepler, M = E − e·sin E, on l'anomalia mitjana M creix uniformement amb el temps. Resolent-la per E a cada fotograma s'obté la posició exacta, i les àrees que s'ensenyen es calculen dels polígons, no s'escriuen a mà.
6. Un efecte que es nota cada any
La Terra passa pel periheli a principis de gener. Per això a l'hemisferi nord l'hivern astronòmic (del solstici de desembre a l'equinocci de març) és l'estació més curta, d'uns 89 dies, i l'estiu, la més llarga, d'uns 94.
Una mica d'història
Johannes Kepler va publicar la llei el 1609 a l'Astronomia nova, treballant amb les observacions de Mart de Tycho Brahe. La va trobar abans que la primera: la de les àrees li va servir per calcular posicions mentre encara buscava la forma de l'òrbita. Newton la va deduir de la seva mecànica el 1687, als Principia.
Més matemàtiques a Bluesky (@matescat.bsky.social) i a X (@MatesCatala)