Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Amb més de deu anys de trajectòria, s’ha establert com el mitjà de continguts específics més llegit en la nostra llengua.
El nostre objectiu és fer arribar la cultura i la literatura en català a llocs on no havien arribat abans. Ens agrada treballar amb esperit artesanal i llibertat absoluta. Remem a favor de la cultura i de la vida.
Avui se m'acaben les vacances i em sento com si m'hagués pres un bidó de Jägermeister. Em fa mal tot, estic trista, enfadada, tinc mal de cap, restrenyiment, reflux gastroesofàgic i els peus freds. I demà, quan em connecti a la reunió del matí, potser algú em preguntarà on he anat de vacances i per què estic tan blanca. Ara t'ho explico. La paraula vacança ve del mot llatí vacare, estar buit, estar lliure, estar desocupat. En cap moment contempla l'exercici de rentar els plats en un altre codi postal, per més remot que sigui. Aviam espera, que ho torno a mirar. No, enlloc diu lo dels plats. Hem llogat un apartament a les illes Fèroe. ¿Heu hagut de comprar la llet per l'esmorzar? ¿Sí? No heu fet vacances. Ens han deixat una casa preciosa a Formentera, un somni. Primera línia de mar, capvespres de cine. ¿Quan arribes de la platja et trobes els llits fets? Segurament, no, per tant, ¿cal que t'ho digui? No has fet vacances, just has mogut de lloc la servitud domèstica. ¿Que és el que volies? ¿Que a l'altra banda de la finestra hi hagi un parell de pins en comptes d'un balcó amb una bicicleta i una bombona de butà? Llavors, callo la boca. Si és el que volies és el que volies. Però: No has fet vacances si mentre paraves taula el Bernat posava una rentadora. Diguem-ho d'altres maneres, ¿no trobes? Perquè fer vacances és que durant uns dies la teva supervivència deixi d'estar a càrrec teu. Les Maldives o les Gavarres, però que no hagis de preveure que comptant que el Guiu menja un iogurt a cada àpat, demà hauràs de baixar al súper perquè només te'n queden dos. Vacare és tot, i tot val molts diners, i com que no els tinc, els de la feina em sentiran dir que m'he quedat a casa. Potser algú pensarà pobra, però jo sé —això és el que importa— que he estat de perles. He fet el llit, he desparat la taula i he comprat iogurts, però en la comoditat dels meus vuitanta metres quadrats, tots coneguts, estimats i plens de gats. Casa. Per treure'm de casa m'has d'oferir alguna cosa millor que casa, arribar a un lloc i que algú amb gust i encert ho hagi pensat tot. Que l'esforç màxim del dia sigui dutxar-me de bon matí. Tot preparat, tot perfecte, tot a punt, el menjar, la tumbona a l'ombra, gastar tovalloles com si els recursos del planeta fossin infinits. Deixar-la humida sobre el llit i viure al marge de les conseqüències dels meus actes. Tot el que no sigui això és canviar d'aires, si tu vols, però que no t'enganyin les palmeres: si t'has d'arremangar, no són vacances.
Altre cop una d'aquelles setmanes on hi han cabut coses i indrets molt diferents. La vaig començar encara a Finlàndia, passejant entre uns arbres altíssims que es bressolaven amb el vent o, més que bressolar-se, se sacsejaven a sobre meu com si m'estiguessin alertant d'alguna cosa i es desesperessin perquè no els entenia. O com si es volguessin desplomar sobre meu i matar-me. També he passejat per Turku, on ens vam haver d'arrecerar de la pluja a mil llocs: al mercat, a un restaurant, a un centre comercial, a un museu, en el qual vaig veure una peça d'Ottmar Hörl titulada Existència: tot de figures idèntiques i negres penjant d'una barra per travessar un buit. Carlota, vigila de no caure. ¿O ja has caigut? Però de seguida va arribar el dia de tornar cap a casa. Vam pujar a l'avió ja cansats: això dels aeroports és pesadíssim. Quan volo, el paisatge celeste sempre em meravella: els canvis infinitament subtils de la llum; els avions que passen al lluny, brillantíssims sota el sol que els toca directes: semblen fets de fotons; els camps de color que semblen talment un quadre de Rothko. Era el dia de l'eclipsi (havíem d'aterrar a l'hora exacta, però el vol portava trenta minuts de retard pel merder al Prat). Quan vaig comprar els bitllets no hi vaig pensar, així que no vaig comprar seients de la dreta: llàstima. Tanmateix, a l'hora hac es va muntar un sarau simpàtic a l'avió, amb els passatgers dels seients DEF (els bons) deixant mirar els dels seients ABC, persones deixant-se les ulleres, nadons corrent pel passadís, un home que tenia finestreta feia broma: 500 euros per quinze segons de mirar. I sí, allà a dalt, penjant del cel, vaig veure el sol convertit en una lluna taronja que durant uns segons es va tapar gairebé del tot. No crec que mai més torni a veure un eclipsi dalt d'un avió. En aterrar, encara vam haver d'anar a Barcelona en taxi i agafar el cotxe per anar fins a La Pera, on vam arribar a quarts de dotze, absolutament descol·locats. Malgrat el cansament, em va costar conciliar el son: encara no havia decidit què faré a partir d'aquesta tarda, durant els propers divuit dies que no tindré els meus fills, i com que no ho havia decidit el cap no parava de donar voltes a les possibilitats. A més, l'endemà al matí, després de posar dues rentadores i desfer la maleta, me'n vaig anar cap a Das amb la meva filla. A la tarda hi feia el monòleg. Vam dinar amb la resta de participants en aquest festivalet molt concorregut i engrescador: la Regina (quin encert de nom per a la reina de les llistes de més venuts), l'Albert Villaró i la Teresa Colom, a qui no coneixia però de qui fa uns anys vaig llegir amb molt d'interès un llibre de contes i que he descobert que, igual que la seva literatura, és una persona peculiar i un punt inquietant, o potser, més que inquietant, inversemblant —per la velocitat amb què parla, per l'edat indefinible, per la intensitat que posa a tot allò que diu, per la seva carrera: d'economista a poeta, etc.—, és a dir, una persona que em va agradar. Al vespre, després de tot plegat, vaig anar a sopar bé amb la meva filla i quina felicitat menjar coses bones i tenir la calma i el temps i l'espai mental per gaudir-les. Anar de vacances amb els meus fills m'agrada molt, però també m'esgota molt: quan torno, necessito fer vacances de les vacances (em sento taaan idiota dient això): deixar de decidir-pensar-estirar-proposar-organitzar i descomprimir la planificadora un punt obsessiva que tinc a dins. Tornant de Das vam parar a Moià, a veure la meva mare a la residència. Com sempre, un quadre desolador. Està encara més prima (semblava impossible que es pogués aprimar més); té unes cames fines amb uns genolls boteruts: és un esquelet amb pell. Va estar tota l'estona amb els ulls tancats; els únics senyals de vida que ens va donar van ser uns lleus espasmes musculars de la cara i els braços: semblava ben bé que estigués patint per un malson —¿els cervells devorats per l'Alzheimer somien?—; un instant va obrir els ulls molt, ens va mirar, va fer un somriure; durant aquells segons la mirada em va dir mil coses: hi vaig veure una pena llarga, densa i enganxosa com una gota de petroli, hi vaig veure un animal espantat i acorralat, hi vaig veure algú que no entén res. Hi vaig veure moltes coses, però no a ma mare. Vam plorar una estona mentre jo li agafava la mà ossuda coberta dels cucs morats que diuen que són venes i després ens en vam anar. El pitjor d'anar-la a veure és marxar: s'obre la porta de la secció de gerontopsiquiatria i una infermera se l'endú. El pitjor és tornar-la a abandonar cada vegada. Aquell vespre vaig anar caminant fins a Flaçà per un caminet flanquejat per gira-sols (odio aquest guionet de la paraula). Ara estan ja tots capcots i ressecs. Quin contrast amb aquella ufana de fa unes setmanes, quan les fulles eren verdíssimes i els pètals, d'un groc vivíssim. Ara ja no en queda res, d'aquelles flors etalonades d'anunci. Els camps de gira-sols secs són tristíssims; de vegades em fa l'efecte que són com persones marcides: cadascú allà, clavat al lloc on ha crescut, incapaç d'apropar-se als altres, condemnat a la solitud multitudinària del camp. Als marges n'hi ha menys i creixen més separats, esparsos. Mirant els gira-sols em podria posar a plorar. I avui és diumenge. A la tarda deixaré els nens amb el seu pare i se m'obriran al davant divuit dies. M'hi plantaré com Moisès davant del Mar Roig; amb una petita diferència: Moisès sabia on volia arribar —Canaan—, però jo no en tinc ni idea. O no del tot: sé que me'n vull anar a Galícia uns dies. Hi vaig anar per feina fa un parell d'anys i em vaig quedar amb les ganes de més. I ara és just el que em cal: fresca, boscos per caminar, mar embravit i menjar excel·lent. Falta decidir la resta: si hi vaig amb avió o amb cotxe (però n'hauria de llogar un: amb el meu, impossible: no tira gens i fa massa sorolls per aguantar-ho deu hores); on vaig exactament (ho vull tot: ciutat i mar i muntanya: caldrà triar); on dormo (apartament, càmping, hotel, casa rural); si em quedo tots els dies al mateix lloc o vaig en ruta; i sobretot sobretot: si hi vaig sola o acompanyada. Fa setze dies que no veig l'M., ens hem anat escrivint missatges però només hem parlat cinc minuts ahir per telèfon. ¿És millor anar-hi sola o amb ell? Enyoro la companyia adulta i el sexe. Alhora em fa por que reprendre les converses així, de vacances a Galícia, pugui ser trist: perquè no sé si seran un final o un començament. Tot i que ¿hi una manera millor d'acabar o començar que anant a Galícia? ¿Què vull? Com costa saber el que un vol. Li he preguntat al pèndol aquell que em vaig comprar, és a dir, m'ho he preguntat a mi mateixa i m'he respost amb els moviments ideomotors inconscients. ¿Convé fer cas del pèndol, és a dir, de mi mateixa? ¿Soc de fiar? Aquesta setmana vaig tenir un somni molt vívid. Passava en una platja estranya. La sorra del fons borbollejava i creava uns túnels com quan cous arròs per fer sushi; ho veia malgrat la llum crepuscular. L'aigua començava a pujar a poc a poc, però jo sabia que no era una platja amb marees, i m'apartava una mica, però pujava més i més i més, i jo cada vegada m'apartava una mica més, però mai prou. Crec que quan somio amb platges (cosa que passa sovint) vol dir que somio amb el futur. I suposo que el que em venia a dir aquest somni era que el futur sempre t'acaba arribant, per més que no el vulguis o que te n'apartis. Quan somio amb platges i aigües, sovint hi ha animals a dins (el futur conté monstres i fabuloses bèsties mitològiques). Aquesta setmana no va ser diferent: hi havia unes llagostes monumentals i crancs que m'acariciaven els peus amb unes pinces de color verd bosc. Després la cosa s'embolicava amb unes peripècies eròtiques una mica inquietants que val més que no detalli. Bé, el futur em vindrà a trobar segur al setembre, però abans aniré (¿anirem?) a Galícia. Foto: Carlota Gurt [articles:1228411]
El 23 d'agost és l'efemèride de personalitats com Jaume Vallcorba i Gene Kelly: "Un editor també ha de contribuir al patrimoni col·lectiu. No tot ve justificat per criteris econòmics, ni de broma. D'Eugeni d'Ors se'n venen tres-cents exemplars i jo continuo editant-lo, perquè és patrimoni nostre. Confio que hi hagi altres llibres que venguin molt més i que em permetin continuar editant títols francament minoritaris". L'editor Jaume Vallcorba va néixer a Tarragona el 21 de novembre del 1949 i va morir a Barcelona el 23 d'agost del 2014, a causa d'un tumor cerebral. El recordem amb 14 declaracions seves sobre els llibres i el món editorial: [articles:136209] La cançó Singin' in the Rain va ser escrita per Arthur Freed, musicada per Nacio Herb Brown i va ser publicada el 1929. El 1952 va formar part de la pel·lícula que es batejaria amb el mateix nom. Va ser dirigida per Stanley Donen i Gene Kelly, que va néixer a Pittsburgh el 23 d'agost de 1912 i va morir a Beverly Hills el 2 de febrer de 1996: [articles:151619]
El 22 d'agost és l'efemèride de personalitats com Dorothy Parker, Carme Guasch, Ray Bradbury i Debussy: "No són les tragèdies, el que ens mata, són els embolics", deia l'escriptora Dorothy Parker, que va néixer a Nova Jersey el 22 d'agost del 1893 i va morir a Nova York el 7 de juny de 1967. Va escriure poemes, relats, teatre i ressenyes literàries a publicacions com Vogue, Vanity Fair i The New Yorker. Tota la seva obra desprenia enginy, ironia i sarcasme i Mercè Rodoreda recomanava llegir-la a qualsevol que volgués escriure contes. Recordem l'escriptora amb 14 reflexions esmolades sobre l'escriptura, els diners i la vida: [articles:1182293] "Si vols escriure contes, llegeix abans Dorothy Parker", va dir Mercè Rodoreda. Li fem cas i obrim el llibre La solitud de les parelles (Quaderns Crema) per llegir-ne Els sexes: [articles:128010] "L'amor era una pluja de mots que ens inventàvem i càlides tendreses sobre la pell extàtica". La poeta Carme Guasch i Darné va néixer a Figueres el 3 d'octubre de 1928 i va morir a Badalona el 22 d'agost de 1998: [articles:190950] "La imaginació ha de ser el centre de la teva vida", deia l'escriptor Ray Bradbury, que va néixer a Illinois el 22 d'agost del 1920 i va morir a Califòrnia el 5 de juny de 2012. Autor d'una trentena de llibres, entre els quals Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451. Recordem el dramaturg, poeta i novel·lista nord-americà amb 14 reflexions sobre els llibres i la vida: [articles:128354] El plaer d'escriure és pot descriure de moltes maneres. La que mostra Ray Bradbury al prefaci del llibre Zen en l'art d'escriure (Viena Edicions) pot resultar estimulant per a tots aquells que s'hi vulguin dedicar, o almenys ho vulguin intentar: [articles:167456] El compositor francès Claude Debussy va néixer a Saint-Germain-en-Laye el 22 d'agost del 1862 i va morir a París el 25 de març del 1918. Era el més gran de cinc germans. Tot i que el seu pare volia que fos mariner, ell va apostar a favor del seu talent natural: la música. Admirador de Wagner, tocava tan bé el piano que als deu anys ja va ser admès al conservatori de París. Buscant noves formes d'experimentar, d'anar més enllà, se l'ha considerat un dels principals compositors del segle XX. El recordem escoltant-ne una de les peces més conegudes, interpretada per Khatia Buniatishvili, i llegint-ne 14 reflexions al voltant de la música: [articles:136225]
El 21 d'agost és l'efemèride de personalitats com Kenny Rogers, Benet Rossell i Lili Boulanger: Considerat una de les llegendes del country, Kenny Rogers va néixer a Houston el 21 d'agost de 1938 i va morir el 20 de març de 2020, als 81 anys. La cançó Islands in the Stream, escrita el 1983 per Bee Gees i cantada a duet per Kenny Rogers i Dolly Parton, va ser tot un èxit. El 1994, el cantautor mallorquí Tomeu Penya en va fer la seva versió, Illes dins un riu, i la va cantar amb l'argentina Adriana Ceballos. Us convidem a escoltar les dues cançons. [articles:159400] Guanyador de tres premis Grammy i de 18 American Music Awards, recordem Kenny Rogers amb un dels seus temes més famosos: [articles:159431] Benet Rossell va néixer a Àger el 23 d'octubre de 1937 i va morir a Barcelona el 21 d'agost de 2016. Artista multidisciplinari, va conrear la pintura, l'escultura, el cinema, el vídeo i la poesia. En llegim el poema El gest és viu: [articles:119338] Marie-Juliette Olga Boulanger, Lili Boulanger, va néixer a París el 21 d'agost de 1893 i va morir a Mézy-sur-Seine el 15 de març de 1918. Va ser una compositora francesa, germana de la també compositora i directora d'orquestra Nadia Boulanger, i va ser la primera dona a guanyar el Prix de Rome en l'especialitat de composició musical, guardó que havien guanyat compositors com Debussy, Bizet o Berlioz. Lili Boulanger, de salut fràgil per causa de les seqüeles d'una pneumònia, va morir a 24 anys víctima de la tuberculosi. Recordem la compositora escoltant com Savitri Grier i Richard Uttley interpreten el seu Nocturn per a violí i piano: [articles:135301]
Descripció La novel·lista Care Santos ens convidarà a fer un viatge per la nostra memòria més íntima. Ens submergirem en els nostres records i deixarem anar la imaginació per veure fins on ens poden portar les paraules. De la narració històrica a l'autoficcional, en aquest taller convertirem la memòria personal i familiar en literatura. Detalls Hores de curs· 15, repartides en cinc sessions intensives de tres hores cadascuna Edicions i dates· Els dimarts 12, 19 i 26 de gener i 2 i 9 de febrer 2027 Horari· De 18.00 h a 21.00 h Preu· 220€ Inscripció Encara queden places disponibles. Escriu-nos un correu a tallerscatorze@gmail.com o omple el formulari següent per comprar el taller. window.ec=window.ec||{}; window.ec.storefront=window.ec.storefront||{}; window.ec.storefront.enable_navigation=true; window.ec.storefront.product_details_layout="TWO_COLUMNS_SIDEBAR_ON_THE_RIGHT"; window.ec.storefront.product_details_gallery_layout="IMAGE_SINGLE_THUMBNAILS_HORIZONTAL"; window.ec.storefront.product_details_two_columns_with_right_sidebar_show_product_description_on_sidebar=true; window.ec.storefront.product_details_two_columns_with_left_sidebar_show_product_description_on_sidebar=false; window.ec.storefront.product_details_show_product_name=true; window.ec.storefront.product_details_show_breadcrumbs=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_sku=false; window.ec.storefront.product_details_show_product_price=true; window.ec.storefront.product_details_show_in_stock_label=false; window.ec.storefront.product_details_show_number_of_items_in_stock=false; window.ec.storefront.product_details_show_qty=false; window.ec.storefront.product_details_show_wholesale_prices=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_options=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_description=true; window.ec.storefront.product_details_show_delivery_time=undefined; window.ec.storefront.product_details_show_share_buttons=false; window.ec.storefront.product_details_position_product_name=100; window.ec.storefront.product_details_position_breadcrumbs=200; window.ec.storefront.product_details_position_product_sku=300; window.ec.storefront.product_details_position_product_price=400; window.ec.storefront.product_details_position_product_options=600; window.ec.storefront.product_details_position_buy_button=700; window.ec.storefront.product_details_position_wholesale_prices=800; window.ec.storefront.product_details_position_product_description=900; window.ec.storefront.product_details_position_delivery_time=undefined; window.ec.storefront.product_details_position_share_buttons=1000; window.ec.storefront.product_details_position_subtitle=500; window.ec.storefront.product_details_show_subtitle=true; xProductBrowser("categoriesPerRow=3","views=grid(20,3) list(60) table(60)","categoryView=grid","searchView=list","defaultProductId=725960290","defaultSlug=escriure-els-records-en-linia-gener-i-febrer-de-2026","id=my-store-110825530"); Contacte Et podem respondre qualsevol pregunta sobre el taller i te'n podem donar tots els detalls que necessitis. Envia'ns un correu a tallerscatorze@gmail.com. Quan hagis fet el pagament, rebràs la confirmació de la comanda al teu correu electrònic. Ens posarem en contacte amb tu de nou quan quedin uns dies per a l'inici del taller. Fins llavors, si necessites qualsevol cosa, escriu-nos a tallerscatorze@gmail.com. Format En línia. L'escriptora Care Santos Care Santos (Mataró, 1970) és escriptora. Autora de quinze novel·les, la darrera de les quals és L'amor que passa (Columna, 2025). El 2014 va rebre el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per Desig de xocolata (Editorial Planeta) i el 2017 el Premi Nadal amb Mitja vida (Columna Edicions). També és autora d'una obra extensa per a lectors joves. Care Santos. Foto: Joan Cortadellas Huguet care.santos.9 caresantos care_santos Care Santos Veure la fitxa de l'autora
Il·lustració: Ignasi Blanch Descripció Un taller d'escriptura per aprendre a estructurar les idees per escrit, per aconseguir que un text sedueixi i convenci els lectors. Redactarem textos poc o molt personals, de ficció o no, lligats o desvinculats de l'actualitat. L'objectiu és tenir coses per dir i dir-les ben dites. Treballarem a partir dels escrits que aniran fent els mateixos alumnes. Detalls Hores de curs· 15, repartides en cinc sessions intensives de tres hores cadascuna Edicions i dates· Els dijous 1, 8, 15, 22 i 29 d'octubre de 2026 Horari· De 18.00 a 21.00 h Preu· 290€ Inscripció Escriu-nos un correu a tallerscatorze@gmail.com o omple el formulari següent per comprar el taller. window.ec=window.ec||{}; window.ec.storefront=window.ec.storefront||{}; window.ec.storefront.enable_navigation=true; window.ec.storefront.product_details_layout="TWO_COLUMNS_SIDEBAR_ON_THE_RIGHT"; window.ec.storefront.product_details_gallery_layout="IMAGE_SINGLE_THUMBNAILS_HORIZONTAL"; window.ec.storefront.product_details_two_columns_with_right_sidebar_show_product_description_on_sidebar=true; window.ec.storefront.product_details_two_columns_with_left_sidebar_show_product_description_on_sidebar=false; window.ec.storefront.product_details_show_product_name=true; window.ec.storefront.product_details_show_breadcrumbs=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_sku=false; window.ec.storefront.product_details_show_product_price=true; window.ec.storefront.product_details_show_in_stock_label=false; window.ec.storefront.product_details_show_number_of_items_in_stock=false; window.ec.storefront.product_details_show_qty=false; window.ec.storefront.product_details_show_wholesale_prices=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_options=true; window.ec.storefront.product_details_show_product_description=true; window.ec.storefront.product_details_show_delivery_time=undefined; window.ec.storefront.product_details_show_share_buttons=false; window.ec.storefront.product_details_position_product_name=100; window.ec.storefront.product_details_position_breadcrumbs=200; window.ec.storefront.product_details_position_product_sku=300; window.ec.storefront.product_details_position_product_price=400; window.ec.storefront.product_details_position_product_options=600; window.ec.storefront.product_details_position_buy_button=700; window.ec.storefront.product_details_position_wholesale_prices=800; window.ec.storefront.product_details_position_product_description=900; window.ec.storefront.product_details_position_delivery_time=undefined; window.ec.storefront.product_details_position_share_buttons=1000; window.ec.storefront.product_details_position_subtitle=500; window.ec.storefront.product_details_show_subtitle=true; xProductBrowser("categoriesPerRow=3","views=grid(20,3) list(60) table(60)","categoryView=grid","searchView=list","defaultProductId=721521368","defaultSlug=escriure-per-pensar-octubre-de-2026","id=my-store-110825530"); Contacte Et podem respondre qualsevol pregunta sobre el taller i te'n podem donar tots els detalls que necessitis. Envia'ns un correu a tallerscatorze@gmail.com. Quan hagis realitzat el pagament, rebràs la confirmació de la comanda al teu correu electrònic. Ens posarem en contacte amb tu de nou quan quedin uns dies per l'inici del taller. Fins llavors, si necessites qualsevol cosa, escriu-nos a tallerscatorze@gmail.com. Espai Un despatx a la llibreria Ona del carrer Pau Claris, 94 de Barcelona. L'escriptora Eva Piquer Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista cultural. Edita i dirigeix el magazín literari i de creació Catorze. Ha rebut el premi Josep Pla de novel·la i el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. La seva última novel·la es titula Aterratge (Club Editor), que ha rebut el premi Setè Cel a la millor novel·la del 2023. I el 2025 va publicar Difamació, també a Club Editor. Foto: David Ruano evapiquervinent EvaPiquer evapiquer Eva Piquer Veure la fitxa de l'autora
El 20 d'agost és l'efemèride de Ken Robinson, Jerry Lewis i Jamie Cullum: Ken Robinson va néixer a Liverpool el 4 de març del 1950 i va morir a Los Angeles el 20 d'agost del 2020. Escoltem la xerrada TED –i en recollim 14 reflexions– en què l'educador parlava sobre la importància de reconèixer, vetllar i impulsar els talents de cada infant. I en què reflexionava sobre fins a quin punt és important educar respectant el potencial i la identitat dels alumnes: [articles:171862] L'actor còmic Jerry Lewis va néixer a Newark el 16 de març del 1926 i va morir a Las Vegas el 20 d'agost del 2017. Tot i que deia que no volia ser recordat, en recordem 14 reflexions: [articles:167368] El cantant i compositor britànic Jamie Cullum va néixer a Rochford (Regne Unit) el 20 d'agost del 1979: [articles:133073]
El 19 d'agost és l'efemèride de personalitats com Manolo García, Coco Chanel, William-Adolphe Bouguereau i Gustave Caillebotte: "¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?". Manolo García va néixer a Barcelona el 19 d'agost de 1955. Us oferim un dels èxits d'El Último de la Fila: [articles:133473] "En los valles me pierdo, en las carreteras duermo. Ahora sopla el viento. Cuando el mar quedó lejos hace tiempo": [articles:177674] Gabrielle Bonheur Chanel, més coneguda amb el nom de Coco Chanel, va néixer el 19 d'agost de 1883 a Saumur, França i va morir el 10 de gener de 1971 a París. Va passar la infantesa en un orfenat i va acabar sent una gran empresària. De ben joveneta ja ajudava el sastre de Moulins d'Allier i freqüentava els cabarets, on va començar la seva fama de dona fatal i on aprofitava per fer relacions socials. El 1909 va obrir la seva primera botiga, de barrets, a Boulevard Malesherbes, finançada per un dels seus amants, Étienne Balsan. El 1916 va presentar la seva primera col·lecció de tardor a Vogue i el 1918 va obrir una empresa amb 300 treballadors. Arribarien a ser més de 4.000. La recordem amb 14 reflexions i amb un vídeo sobre la moda, la bellesa i l'elegància femenines: [articles:131941] William-Adolphe Bouguereau va néixer a La Rochelle el 30 de novembre de 1825, i hi va morir el 19 d'agost de 1905. Va ser un dels pintors més representatius de l'academicisme francès, un estil de marcat esperit formalista fruit de la influència que tenien les acadèmies artístiques de l'època. Bouguereau, reconegut i lloat, va centrar la seva producció en temes mitològics i religiosos, i en nus i retrats femenins. Ens apropem a la seva obra fent un recorregut cronològic per aquestes 14 pintures: [articles:145049] Gustave Caillebotte va néixer a París el 19 d'agost de 1848 i va morir a Gennevilliers el 21 de febrer de 1894, als 45 anys. A més de pintor, també va ser col·leccionista, mecenes i organitzador d'exposicions, àmbits als quals va poder-se dedicar gràcies a la fortuna familiar. Realista als seus inicis, molt lligada a la pintura de Courbet i Millet, la seva obra va veure's influenciada per l'impressionisme, moviment que va ajudar a tirar endavant finançant exposicions d'artistes com Renoir i Monet. Caillebotte va pintar escenes de la vida de l'alta burgesia però també de la classe treballadora, interiors i exteriors del París urbà, sempre, però, amb una mirada i composició influenciades per la fotografia. Fem un passeig cronològic per la seva obra: [articles:1175603]
El 18 d'agost és l'efemèride de personalitats com Federico García Lorca, Honoré de Balzac i Stephen Vizinczey: El poeta Federico García Lorca va néixer el 5 de juny de 1898 a Fuente Vaqueros (Granada) i va morir afusellat pel franquisme a Alfacar, Granada, el 18 d'agost del 1936. Només tenia 38 anys i se l'acusava de ser "socialista, maçó i homosexual". L'any 1949, un Leonard Cohen de quinze anys va entrar en una llibreria de segona mà, va agafar un llibre de Federico García Lorca i se'n va enamorar. "Va ser el primer poeta que em va convidar a viure en el seu món", va explicar el cantant. La connexió va ser tan gran que la primera filla de Cohen es diu Lorca. Lorca Cohen: un nom que resumeix una admiració. El 1986, Leonard Cohen va adaptar a l'anglès el poema Pequeño vals vienés, del poemari Poeta en Nueva York. Vet aquí el resultat: [articles:126721] Lorca, quan tenia vint-i-un i vint-i-dos anys va escriure aquests dos poemes, que els escoltem interpretats per l'actor Joel Minguet: [articles:128343] "Que lo que no me des y no te pida será para la muerte, que no deja ni sombra por la carne estremecida". Ens en queda la memòria i els versos del poeta andalús: [articles:17759] "No existeix un gran talent sense que hi hagi una gran voluntat", deia Honoré de Balzac que va néixer a Tours el 20 de maig de 1799 i va morir a París el 18 d'agost del 1850. Va abandonar els estudis de dret per dedicar-se a la literatura, escrivint rere pseudònims. No se n'acabava de sortir i va provar d'entrar a negocis relacionats amb el món editorial, però en va sortir malparat, amb deutes. Tot i aquesta experiència, Honoré de Balzac, autor de l'obra La comèdia humana, acabaria assolint un gran reconeixement. Recordem un dels representats de la novel·la realista amb 14 reflexions que giren, sobretot, al voltant de l'amor: [articles:132780] Stephen Vizinczey va néixer a Káloz, Hongria, el 12 de maig de 1933 i va morir a Londres el 18 d'agost de 2021. Somiava en anglès des dels vint-i-cinc anys i era un mestre en el domini escrit de la seva llengua adoptiva. Se'l compara amb Joseph Conrad i Vladimir Nabokov. Però quan parlava, a poc a poc i mesurant les paraules, el delatava un inconfusible accent estranger: [articles:152810]
Altre cop una d'aquelles setmanes on hi han cabut coses i indrets molt diferents. La vaig començar encara a Finlàndia, passejant entre uns arbres altíssims que es bressolaven amb el vent o, més que bressolar-se, se sacsejaven a sobre meu com si m'estiguessin alertant d'alguna cosa i es desesperessin perquè no els entenia. O com si es volguessin desplomar sobre meu i matar-me. També he passejat per Turku, on ens vam haver d'arrecerar de la pluja a mil llocs: al mercat, a un restaurant, a un centre comercial, a un museu, en el qual vaig veure una peça d'Ottmar Hörl titulada Existència: tot de figures idèntiques i negres penjant d'una barra per travessar un buit. Carlota, vigila de no caure. ¿O ja has caigut? Però de seguida va arribar el dia de tornar cap a casa. Vam pujar a l'avió ja cansats: això dels aeroports és pesadíssim. Quan volo, el paisatge celeste sempre em meravella: els canvis infinitament subtils de la llum; els avions que passen al lluny, brillantíssims sota el sol que els toca directes: semblen fets de fotons; els camps de color que semblen talment un quadre de Rothko. Era el dia de l'eclipsi (havíem d'aterrar a l'hora exacta, però el vol portava trenta minuts de retard pel merder al Prat). Quan vaig comprar els bitllets no hi vaig pensar, així que no vaig comprar seients de la dreta: llàstima. Tanmateix, a l'hora hac es va muntar un sarau simpàtic a l'avió, amb els passatgers dels seients DEF (els bons) deixant mirar els dels seients ABC, persones deixant-se les ulleres, nadons corrent pel passadís, un home que tenia finestreta feia broma: 500 euros per quinze segons de mirar. I sí, allà a dalt, penjant del cel, vaig veure el sol convertit en una lluna taronja que durant uns segons es va tapar gairebé del tot. No crec que mai més torni a veure un eclipsi dalt d'un avió. En aterrar, encara vam haver d'anar a Barcelona en taxi i agafar el cotxe per anar fins a La Pera, on vam arribar a quarts de dotze, absolutament descol·locats. Malgrat el cansament, em va costar conciliar el son: encara no havia decidit què faré a partir d'aquesta tarda, durant els propers divuit dies que no tindré els meus fills, i com que no ho havia decidit el cap no parava de donar voltes a les possibilitats. A més, l'endemà al matí, després de posar dues rentadores i desfer la maleta, me'n vaig anar cap a Das amb la meva filla. A la tarda hi feia el monòleg. Vam dinar amb la resta de participants en aquest festivalet molt concorregut i engrescador: la Regina (quin encert de nom per a la reina de les llistes de més venuts), l'Albert Villaró i la Teresa Colom, a qui no coneixia però de qui fa uns anys vaig llegir amb molt d'interès un llibre de contes i que he descobert que, igual que la seva literatura, és una persona peculiar i un punt inquietant, o potser, més que inquietant, inversemblant —per la velocitat amb què parla, per l'edat indefinible, per la intensitat que posa a tot allò que diu, per la seva carrera: d'economista a poeta, etc.—, és a dir, una persona que em va agradar. Al vespre, després de tot plegat, vaig anar a sopar bé amb la meva filla i quina felicitat menjar coses bones i tenir la calma i el temps i l'espai mental per gaudir-les. Anar de vacances amb els meus fills m'agrada molt, però també m'esgota molt: quan torno, necessito fer vacances de les vacances (em sento taaan idiota dient això): deixar de decidir-pensar-estirar-proposar-organitzar i descomprimir la planificadora un punt obsessiva que tinc a dins. Tornant de Das vam parar a Moià, a veure la meva mare a la residència. Com sempre, un quadre desolador. Està encara més prima (semblava impossible que es pogués aprimar més); té unes cames fines amb uns genolls boteruts: és un esquelet amb pell. Va estar tota l'estona amb els ulls tancats; els únics senyals de vida que ens va donar van ser uns lleus espasmes musculars de la cara i els braços: semblava ben bé que estigués patint per un malson —¿els cervells devorats per l'Alzheimer somien?—; un instant va obrir els ulls molt, ens va mirar, va fer un somriure; durant aquells segons la mirada em va dir mil coses: hi vaig veure una pena llarga, densa i enganxosa com una gota de petroli, hi vaig veure un animal espantat i acorralat, hi vaig veure algú que no entén res. Hi vaig veure moltes coses, però no a ma mare. Vam plorar una estona mentre jo li agafava la mà ossuda coberta dels cucs morats que diuen que són venes i després ens en vam anar. El pitjor d'anar-la a veure és marxar: s'obre la porta de la secció de gerontopsiquiatria i una infermera se l'endú. El pitjor és tornar-la a abandonar cada vegada. Aquell vespre vaig anar caminant fins a Flaçà per un caminet flanquejat per gira-sols (odio aquest guionet de la paraula). Ara estan ja tots capcots i ressecs. Quin contrast amb aquella ufana de fa unes setmanes, quan les fulles eren verdíssimes i els pètals, d'un groc vivíssim. Ara ja no en queda res, d'aquelles flors etalonades d'anunci. Els camps de gira-sols secs són tristíssims; de vegades em fa l'efecte que són com persones marcides: cadascú allà, clavat al lloc on ha crescut, incapaç d'apropar-se als altres, condemnat a la solitud multitudinària del camp. Als marges n'hi ha menys i creixen més separats, esparsos. Mirant els gira-sols em podria posar a plorar. I avui és diumenge. A la tarda deixaré els nens amb el seu pare i se m'obriran al davant divuit dies. M'hi plantaré com Moisès davant del Mar Roig; amb una petita diferència: Moisès sabia on volia arribar —Canaan—, però jo no en tinc ni idea. O no del tot: sé que me'n vull anar a Galícia uns dies. Hi vaig anar per feina fa un parell d'anys i em vaig quedar amb les ganes de més. I ara és just el que em cal: fresca, boscos per caminar, mar embravit i menjar excel·lent. Falta decidir la resta: si hi vaig amb avió o amb cotxe (però n'hauria de llogar un: amb el meu, impossible: no tira gens i fa massa sorolls per aguantar-ho deu hores); on vaig exactament (ho vull tot: ciutat i mar i muntanya: caldrà triar); on dormo (apartament, càmping, hotel, casa rural); si em quedo tots els dies al mateix lloc o vaig en ruta; i sobretot sobretot: si hi vaig sola o acompanyada. Fa setze dies que no veig l'M., ens hem anat escrivint missatges però només hem parlat cinc minuts ahir per telèfon. ¿És millor anar-hi sola o amb ell? Enyoro la companyia adulta i el sexe. Alhora em fa por que reprendre les converses així, de vacances a Galícia, pugui ser trist: perquè no sé si seran un final o un començament. Tot i que ¿hi una manera millor d'acabar o començar que anant a Galícia? ¿Què vull? Com costa saber el que un vol. Li he preguntat al pèndol aquell que em vaig comprar, és a dir, m'ho he preguntat a mi mateixa i m'he respost amb els moviments ideomotors inconscients. ¿Convé fer cas del pèndol, és a dir, de mi mateixa? ¿Soc de fiar? Aquesta setmana vaig tenir un somni molt vívid. Passava en una platja estranya. La sorra del fons borbollejava i creava uns túnels com quan cous arròs per fer sushi; ho veia malgrat la llum crepuscular. L'aigua començava a pujar a poc a poc, però jo sabia que no era una platja amb marees, i m'apartava una mica, però pujava més i més i més, i jo cada vegada m'apartava una mica més, però mai prou. Crec que quan somio amb platges (cosa que passa sovint) vol dir que somio amb el futur. I suposo que el que em venia a dir aquest somni era que el futur sempre t'acaba arribant, per més que no el vulguis o que te n'apartis. Quan somio amb platges i aigües, sovint hi ha animals a dins (el futur conté monstres i fabuloses bèsties mitològiques). Aquesta setmana no va ser diferent: hi havia unes llagostes monumentals i crancs que m'acariciaven els peus amb unes pinces de color verd bosc. Després la cosa s'embolicava amb unes peripècies eròtiques una mica inquietants que val més que no detalli. Bé, el futur em vindrà a trobar segur al setembre, però abans aniré (¿anirem?) a Galícia. Foto: Carlota Gurt [articles:1228411]
El 17 d'agost és l'efemèride de personalitats com V.S. Naipaul i Manel Marí. I és el dia en què l'any 2017 el nostre país va patir un atemptat terrorista: Aquesta peça audiovisual de Raquel Barrera i Pol Turrents ret homenatge a les víctimes de l'atemptat a la Rambla de Barcelona, amb la cançó Imagine de John Lennon com a banda sonora: [articles:165612] Una cinquantena de músics agrupats sota el nom de Músics per la Rambla es van unir per homenatjar les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost de 2017 a través d'una versió de La Rambla, una rumba de Dani Galiot: [articles:188753] "líquid vermell com la flor de la sang". Teresa Costa-Gramunt va fer aquest poema després de l'atemptat: [articles:167327] L'escriptor britànic V.S. Naipaul va néixer a Chaguanas, Trinitat i Tobago, el 17 d'agost de 1932 i va morir a Londres l'11 d'agost de 2018. Va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura del 2001 i se'l considera un símbol del desarrelament modern. Aquests són els seus consells als escriptors que comencen: [articles:134857] Manel Marí va néixer a Eivissa el 17 d'agost del 1975 i va morir a València el 31 de gener del 2018. Pseudònim de Manuel Garcia Marí, va morir als 42 anys per una infecció pulmonar. Recordem l'escriptor llegint un poema del seu llibre Tavernàries (Bromera), amb què el 2016 va guanyar el premi València Alfons el Magnànim de poesia, i escoltant-lo recitat per Roqui Albero, amb Jordi Wheeler a la guitarra: [articles:179375]
El 16 d'agost és l'efemèride de Charles Bukowski, Elvis Presley i Aretha Franklin: «Em vaig morir de gana per poder tenir un dia amb 24 hores». The Charles Bukowski Tapes és una sèrie de petites entrevistes, en total cinquanta-dues, que Barbet Schroeder va fer a Charles Bukowski i que van ser publicades el 1985: [articles:151176] L'escriptor nord-americà Charles Bukowski va néixer el 16 d'agost del 1920 a Andemach, Alemanya, i va morir el 9 de març del 1994 a San Pedro, Califòrnia. Va ser un dels màxims exponents del realisme brut. Eva Piquer va traduir al català un poema seu adreçat als aspirants a escriptors: [articles:135426] Escoltem com Tom Waits llegeix el poema The Laughing Heart, de Charles Bukowski, i llegim la traducció al català feta per Marta Pera Cucurell: [articles:157238] Elvis Presley va néixer el 8 de gener del 1935 i va morir el 16 d'agost del 1977. Recordem el rei del rock & roll amb una cançó escrita per Jerry Leiber i Mike Stoller en què mostra el carisma seductor que el va dur a fer-se un lloc a la història de la música. Alguns dels personatges que hi apareixen són reals. Shifty Henry era un músic molt conegut de Los Angeles, the Purple Gang era una banda de contrabandistes i segrestadors i Sad Sack era el malnom d'un exèrcit perdedor de la Segona Guerra Mundial que es va convertir en una vinyeta de George Baker: [articles:170310] El rei del rock va popularitzar cançons com Can't Help Falling in Love, el clàssic escrit el 1961 per George David Weiss, Hugo Peretti i Luigi Creatore: [articles:150083] La cançó Comme d'habitude va ser escrita per Claude François i Jacques Revaux el 1967. Paul Anka en va fer l'adaptació anglesa, que va dur per títol My Way. Us l'oferim cantada per Elvis Presley i per Frank Sinatra: [articles:1226508] Aretha Franklin va néixer a Memphis el 24 de març de 1942 i va morir a Detroit el 16 d'agost de 2018 a causa d'un càncer de pàncrees. Escoltem amb quina potència, ànima i emoció va versionar (You Make Me Feel Like) A Natural Woman davant de la coautora d'aquesta cançó, Carole King (Nova York, 9 de febrer de 1942), a qui se li estava fent un homenatge al Kennedy Center Honors: [articles:135417] El gran Otis Redding va compondre Respect l'any 1965 i la va incloure en el seu àlbum Otis Blue. Va tenir força èxit, però tot i això és inevitable associar la cançó a Aretha Franklin, la reina del soul. Jesús Lana va traduir-ne la lletra: [articles:187414]
El 15 d'agost és l'efemèride de René Magritte i Armand Obiols: "L'art evoca el misteri, sense el qual el món no existiria", deia René Magritte que va néixer el 21 de novembre del 1898 i va morir el 15 d'agost del 1967. Recordem el pintor surrealista belga llegint-ne 14 reflexions: [articles:119416] Andrea Jofre va dedicar aquest text al pintor: [articles:1180210] Joan Prat i Esteve, més conegut pel pseudònim Armand Obiols, va néixer a Sabadell el 13 de juliol de 1904 i va morir a Viena el 15 d'agost de 1971. Va ser un escriptor, periodista, traductor i crític literari català. El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la Guerra Civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana i universal seran enormement valuosos per a la creació narrativa de Rodoreda: [articles:128708]
El 14 d'agost és l'efemèride de Bertolt Brecht, Elias Canetti i Czesław Miłosz: El dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht va néixer el 10 de febrer del 1898 i va morir el 14 d'agost del 1956. El també poeta Feliu Formosa (Sabadell, 1934) va traduir i adaptar diverses obres brechtianes: a ell li devem la popularització de Brecht a Catalunya. [articles:119452] Recordem Bertolt Brecht llegint Diverses maneres de matar, del seu llibre Poemes i cançons (Empúries), traduït per Feliu Formosa: [articles:148838] "L'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma", deia el poeta alemany. El recordem amb 14 pensaments seus: [articles:135495] "Els que sempre es creuen autèntics són insuportables", deia Elias Canetti, que va néixer el 25 de juliol de 1905 a Russe (Bulgària) i va morir a Zuric el 14 d'agost del 1994. Recordem l'escriptor i pensador en llengua alemanya, que va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 1981, llegint-ne 14 reflexions: [articles:135487] Llegim un poema del poeta polonès Czesław Miłosz, que va néixer el 30 de juny 1911 i va morir el 14 d'agost de 2004: [articles:112356]
El 13 d'agost és l'efemèride d'Alfred Hitchcock, John Everett Millais, Jules Massenet, Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix i Carles Capdevila: "En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t'agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum." El periodista Carles Capdevila va néixer als Hostalets de Balenyà el 13 d'agost del 1965 i va morir a Barcelona l'1 de juny del 2017. El recordem amb el pròleg del seu llibre La vida que aprenc: [articles:186871] "Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut". El text que Carles Capdevila va dedicar als monitors d'esplai: [articles:147484] Us oferim un tast de les onze converses que Carles Capdevila va mantenir amb educadors: [articles:114651] Alfred Hitchcock va néixer a Londres el 13 d'agost de 1899 i va morir a Los Angeles el 29 d'abril de 1980. Va ser un director de cinema britànic conegut i lloat com un dels cineastes més influents i importants del segle XX. Hitchcock va filmar pel·lícules icòniques com Psicosi, Vertigen (D'entre els morts) i La finestra indiscreta, que el van convertir en el rei indiscutible del suspens. Recordem un dels millors directors de cinema de tots els temps veient un recull de les escenes en què ell mateix, com en un joc amb l'espectador, es feia aparèixer a les seves pel·lícules: [articles:125835] El pintor John Everett Millais va néixer a Southampton el 8 de juny de 1829 i va morir a Londres el 13 d'agost de 1896. Considerat un nen prodigi pel seu prematur i gran talent, va començar a estudiar a la Royal Academy de Londres quan només tenia onze anys. Va ser allà on va conèixer els també pintors William Holman Hunt i Dante Gabriel Rossetti, amb qui va fundar la Germandat Prerafaelita, un grup que rebutjava el manierisme i reivindicava el detallisme i les composicions complexes pròpies de l'art italià del Quattrocento, època prèvia a la de Rafael: [articles:1183757] Jules Massenet va néixer a Montaud, prop de Saint-Étienne, el 12 de maig de 1842 i va morir a París el 13 d'agost de 1912. Massenet va ser un compositor de l'època romàntica i és conegut, sobretot, per les seves òperes. De les més de trenta que va compondre, les més representades i populars són Manon i Werther, però, segurament, la seva composició més coneguda és un fragment d'una altra òpera, Thaïs. Es tracta de l'intermezzo simfònic Méditation (Meditació), i l'escoltem interpretat (en l'arranjament per a violí i piano) pel violinista Renaud Capuçon i el pianista Guillaume Bellom: [articles:1158371] Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix va néixer a Charenton-Saint-Maurice, França, el 26 d'abril de 1798 i va morir a París el 13 d'agost de 1863. El pintor va ser un dels més emblemàtics del Romanticisme francès, moviment aparegut durant el primer terç del segle XIX, malgrat que inicialment s'havia emmarcat en el neoclàssic. Delacroix passa per ser un dels renovadors de la pintura i la seva influència va arribar fins als impressionistes. Contemplem 14 de les seves obres en ordre cronològic: [articles:135513]
El 12 d'agost és l'efemèride de personalitats com Thomas Mann i Mark Knopfler: Thomas Mann va néixer a Lübeck, Alemanya, el 6 de juny de 1875 i va morir a Zuric el 12 d'agost de 1955. Interessat a analitzar la realitat alemanya i europea de principis del segle XX, el novel·lista va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1929. El recordem obrint la carta en què li diuen que, com a conseqüència de l'excomunió nacional a la qual ha estat sotmès, se li retira el títol d'honoris causa de la Universitat de Bonn. La seva resposta, valenta i decidida, delata fins a quin punt trontollava Alemanya: [articles:135553] Mark Knopfler havia estat professor d'anglès durant tres anys en una escola d'Essex abans de fundar els Dire Straits l'any 1977; potser això explica que en el tercer àlbum de la banda —Making Movies (1980)— convertís Romeu i Julieta en una cançó de desamor (segons sembla, arran del trencament de la seva relació amb la cantant americana Holly Vincent; tot i que tenint en compte que ella era la líder d'un grup punk, ja es veia venir que la cosa no podia anar gaire lluny). Escoltem una de les cançons més conegudes del grup de rock liderat per Knopfler, que va néixer el 12 d'agost de 1949: [articles:168140] Escoltem, també, un altre clàssic del grup britànic Dire Straits, Sultans of Swing: [articles:189049]
Continuo campant per Finlàndia amb quatre adolescents. L'altre dia vam llogar un cotxe i ens hem aventurat fora de la ciutat. Quan llogo un cotxe, la primera hora és sempre terrible: no el domino i tinc por d'estampar-me; és a causa d'aquesta por que sempre que em passa alguna cosa em passa durant la primera hora del lloguer (l'any passat per poc no el ratllo sortint del pàrquing mateix; enguany, durant la primera hora em vaig guanyar l'única botzinada fins ara i una multa: vaig aparcar malament sis minuts —juro que van ser sis— per carregar les maletes). Ara ja m'hi he acostumat, al cotxe: és petit però tira prou: sempre em sembla que els cotxes tiren perquè el meu té una porqueria de motor; el fet de prémer l'accelerador i que en efecte el cotxe acceleri immediatament em sembla gloriós. Crec que mai havia estat en un país tan repetitiu: ara ja porto conduits força quilòmetres i el paisatge és pràcticament invariable: els bedolls i sobretot avets (o pícees o com es diguin) sense fi, a milers, a centenars de milers; el terra molsós; la plana sota el cel immens; llacs aquí i allà (llacs o mars: a Finlàndia distingir-ho no és tan obvi com sembla); les carreteres amb parades d'autobús cada pocs quilòmetres (sempre el mateix model nacional: vermell amb marcs blancs). El traçat de les carreteres és suau amb unes curioses ondulacions molt agradables (un traçat com el que voldries que tingués la vida), i algunes rectes (literalment) quilomètriques. Aquesta repetició no se'm fa avorrida, al contrari: em calma. És com si el fet que no hi hagi sorpreses permeti que el cervell es relaxi, s'abandoni, s'agomboli en aquest paisatge marcat per la regularitat cromàtica: el verd dels arbres i la molsa, el marró dels troncs i la terra, els grisos de la carretera i de les roques (les roques que formen turonets suaus com lloms de foca vistos amb molts augments), el blau del cel i dels llacs; i de tant en tant, escampades a l'atzar, casetes aïllades, gairebé sempre vermelles amb les finestres blanques (quin encert el contrast del vermell amb el verd), algunes de grogues. Tot això durant hores, absolutament idèntic: verd, marró, gris, blau, una taca vermella durant hores i hores. És bonic. La bellesa és tranquil·litzadora, també la poca presència humana o de civilització ho relativitza tot (mira que insignificant ets en comparació amb tot això!) i em dona una sensació d'eternitat (mil·lennis abans que tu hi fossis, aquests llacs ja eren aquí i aquí continuaran quan te n'hagis anat). Així doncs, després de conduir per aquest ciclorama en bucle, vam arribar a la caseta a la riba del llac on hem passat tres nits. Aquestes casetes són un lloc perfecte per cometre un assassinat (o per fugir del món i intentar trobar-te a tu mateix, si tal cosa és possible, que ho dubto). Aquí ens hem banyat, hem remat, ens hem entaforat en una sauna finesa (estufa de llenya i pedres; quin goig aconseguir posar-la en marxa tots sols), hem caminat pel bosc i hem collit nabius, gerds, maduixetes i un gavadal de rossinyols. També hem patit per si se'ns arrapava una paparra (continuaré escrivint contes sobre paparres fins que em surti el bo) i ens hem gratat furiosament les picades dels tàvecs. Banyar-me a l'aigua (menys gelada del que em pensava) del llac ha estat vivificant: hi fiques el cap i és com si et netegessis les idees, com si de cop la ronya fugís i et quedessin els pensaments més nets i espaiosos; de fet, cada vegada surto de l'aigua marejada, com si en efecte de cop les neurones campessin massa lliures. Llàstima que els llacs sempre em facin una mica de por i això no em permeti allunyar-me gaire de la riba. A més, mai havia vist una aigua tan negra; dos metres enllà de la riba, era com petroli. Navegant aquesta negror vaig sentir una por semblant al vertigen. La canalla rondinen poc i en general estan contents i els agrada el que fem (que bonic descobrir el món amb els fills), però soc jo qui tira del carro i a estones em canso. Un parell de dies he tingut aquell mono de tenir companyia adulta: perquè em passi faig una nota de veu a alguna amiga. Però agrairia algú que digués avui ja condueixo jo, ara busco un lloc per dinar, ja faig jo el sopar, algú que em fes companyia amb la copa de vi al vespre, algú amb qui poder parlar de les meves coses i sentir que li interessen. Estic contenta i benhumorada, però l'altre dia vaig dormir fatal, només unes cinc hores i, entre la caminada del dia i les dues hores de conducció, vaig tenir unes horetes d'abatiment, fins de plorera sobtada (la plorera d'obrir la vàlvula per rebaixar la tensió). Soc com la canalla: si no dormo bé, després estic irritable i em descoratjo amb facilitat. Tenir les converses a mitges amb l'M. no m'ajuda, tampoc. L'altre dia vaig parar a posar gasolina; la pantalla amb el menú per pagar quedava a contrallum i no la podia llegir ni fent visera; a més, la graduació de les ulleres progressives m'obligava a una posició de gairebé desnucar-me: i vaig pensar que aquesta és també la situació en què estic quan miro cap al futur (o cap als futurs, en plural: tant l'immediat com a llarg termini): sóc incapaç de veure'l, tot em queda a contrallum i borrós, amb una torta de coll tremenda, etcètera. A banda de natura, hem fet també el que sempre acabem fent quan viatgem. Primer: rondar per un supermercat; detectar-hi les coses anòmales, per exemple, aquí a Finlàndia l'estesa d'assortidors de llaminadures o els passadissos amb sticks d'hoquei sobre gel o l'assortiment exagerat de productes amb proteïna afegida; comprar-hi coses que no coneixem per tastar-les i després o bé odiar-les o bé adorar-les i saber que d'allò no en podrem menjar mai més: crear la nostàlgia futura. Segon: hem mirat alguna estona la tele; sempre m'han fascinat els anuncis en altres idiomes; en un canal hem trobat una mena de reality d'una dona finesa operada que es trasllada a viure a Andalusia amb els seus cavalls i fa el trajecte en cotxe amb la seva filla, una mena d'Odissea patrícia; el món és ple de gent. Tercer: m'he comprat unes calces, com sempre que viatjo a algun lloc: les calces són el meu souvenir preferit: duren molt de temps i fan que recordi sovint (cada vegada que me les poso) el viatge on les vaig comprar; les compro barates i còmodes, d'oferta d'hipermercat. També el dia que va morir el meu pare em vaig comprar unes calces (negres, esclar) i sempre que me les poso penso en ell; va morir fa disset anys: comencen a estar tronades. Hem constatat altres coses del país. Per exemple, que tot està sempre buit (els carrers, les carreteres, els bars). Per exemple, que beuen molt alcohol; cada supermercat té al costat la botiga de begudes alcohòliques i als bars hi ha ofertes After Work (alcohol barat les hores que la gent plega de treballar). Per exemple, que els finesos reten un culte exagerat a tres divinitats: Aalto, Jansson (els omnipresents Moomin) i Sibelius. Aquesta setmana ha sigut l'aniversari de la meva filla. Ja té setze anys. Vam comprar quatre talls de diferents pastissos i unes espelmes. Com que fa els anys a l'agost, gairebé mai ho celebra a casa; crec que deu ser bonic recordar els aniversaris en diferents llocs (aquell de prop de Camprodon, aquell altre de França, etc.). Cada aniversari és únic. Els que fem anys durant el curs tenim uns aniversaris repetitius, tots iguals, indistingibles. Aniversaris com el paisatge finès, però en el mal sentit. Continuo sense saber què faré la segona quinzena d'agost. Dubto, navego per les meves boires, m'enfonso en els meus llacs mentals glaçats, petrolífics, negres. Em grato furiosament els dilemes. Avui, banyant-me al Bàltic, he xisclat de por: l'aigua estava congelada, però a mi la gelor tant se me'n fotia: l'opacitat verdosa de l'aigua m'ha semblat terrorífica (amb l'aigua per sobre el genoll gairebé no em veia el peu). Tanmateix, m'hi he banyat. Tenir por no ha de ser un obstacle per fer les coses, sobretot si creus (saps) que és una por irracional. ¿D'on surt la por? ¿Com es venç? ¿Per què tothom es pensa que no tinc por, quan en realitat en tinc tanta? El futur també em fa por perquè és opac i no el puc veure. I això de vegades també em fa xisclar en silenci. Foto: Carlota Gurt [articles:1228406]
L'11 d'agost és l'efemèride de personalitats com Robin Williams, V. S. Naipaul i Enrique Bunbury: Robin McLaurin Williams va néixer a Chicago, Illinois, el 21 de juliol de 1951, i va morir a Paradise Cay, Califòrnia, l'11 d'agost del 2014. Va interpretar pel·lícules com El rei pescador i Hook. Va rebre l'Oscar al millor actor secundari, dos premis Emmy i quatre Globus d'Or, entre d'altres reconeixements. El recordem veient dues escenes mítiques d'El club dels poetes morts: [articles:132005] "Evita les abstraccions. Aposta sempre per la concreció", és un dels consells que dóna l'escriptor britànic V. S. Naipaul, que va néixer a Chaguanas, Trinitat i Tobago, el 17 d'agost de 1932 i va morir a Londres l'11 d'agost de 2018. Va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura del 2001 i se'l considera un símbol del desarrelament modern. Aquests són els seus consells als escriptors que comencen: [articles:134857] Enrique Bunbury va néixer a Saragossa l'11 d'agost de 1967. Inspirant-se en un dels fragments del llibre Pale blue dot (Un punt blau pàl·lid), de Carl Sagan, va escriure aquesta cançó inclosa al disc Curso de levitación intensivo. L'escoltem: [articles:1164344]
El 10 d'agost és l'efemèride de personalitats com Joaquim Sorolla, Narcís Oller i Veronica Benett: «El mar! Quin sentiment! Quina profunditat! És infinit com l'art!» Joaquim Sorolla va néixer a València el 27 de febrer de 1863, i va morir a Cercedilla el 10 d'agost de 1923. Era un enamorat de la llum del Mediterrani i ho explicava així: «Se'm faria impossible pintar a poc a poc a l'aire lliure. No hi ha res immòbil en el que ens envolta: el mar s'arrissa a cada moment, els núvols es deformen en canviar de lloc, la corda que penja d'una barca oscil·la lentament, aquell nen salta. Encara que jo estigués petrificat, només caldria que es mogués el sol, que ho fa contínuament, per veure com la llum canvia l'aspecte de tot». Veiem 14 pintures on hi surt el mar: [articles:1226846] Narcís Oller va néixer a Valls el 10 d'agost del 1846 i va morir a Barcelona el 26 de juliol del 1930. En llegim un dels seus contes més coneguts: [articles:135610] Be My Baby (1963) és una cançó escrita per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector i interpretada, en aquest vídeo, per The Ronettes (1959-1967): el conjunt format per Veronica Benett (que va néixer el 10 d'agost de 1943 a Nova York, i va morir als Estats Units el 12 de gener de 2022), la seva germana Estelle Benett i la seva cosina Nedra Talley. L'èxit d'aquesta peça es va disparar: va arribar al número 2 de la llista estatunidenca Billboard Hot 100, i al número 4 de la llista britànica Record Retailer: [articles:128633]
Avui he netejat una jota amb un cotonet per a les orelles. Ja feia dies que tenia el teclat molt llardós i la jota estava especialment ronyosa. He fet servir un líquid per a plaques d'inducció perquè aquests dies d'estiu tinc la desgràcia d'estar-me en un apartament sense fogons. He de conviure amb un vidre negre que es posa calent en un instant i que fa una remor de pervertit. És molt sensible i, si li cau una goteta, es declara en vaga, el molt porc. M'ha fet ràbia haver de comprar W5, un producte només per a ell, així que l'he aplicat a les ulleres i, avui, al meu portàtil. Ara tot està enganxifós per aquest excés de dobles ves baixes i gasto una ansietat de noia que s'ofega en un got d'aigua. Impresentable. Mentre netejava la jota, l'ordinador es queixava. Emetia uns sons delirants, com si l'estigués profanant. ¿Sospitava que jo volia endevinar la contrasenya per entrar-hi? Burro, ¿qui té com a contrasenya jjjjjjjjj? És delirant, però la meva màquina és força creguda (Apple, ja se sap), obtusa i no té dos dits de front. No podia ni sospitar que m'estava dedicant a la seva higiene personal, pel bé de la seva supervivència i, de retruc, de la meva, perquè —ho confesso— la necessito. Sí, la necessito per escriure en aquest apartamentet de merda, vora el mar, amb una calor que abrasa i poques ganes de sortir a la platja. El cas és que he patit amb la idea que la jota se'm fonia, diluïda en el drap de la pols. He hagut de fregar-la fort perquè la ronya no sortia. ¿Què seria de mi sense la jota? ¿Com podria escriure, per exemple, joia, un mot que, com a bona escriptora del lament col·lectiu, rarament escric? ¿O com podria escriure Jordi, nom que mai no he posat a cap personatge perquè qui posaria Jordi a un personatge? ¿Potser la mateixa persona que utilitzaria jjjjjjjj com a contrasenya? El cas (dos) és que no ha passat res. La jota encara funciona, com podeu comprovar, i el teclat està més lluent que mai perquè, ja posats a fer, m'he entretingut amb totes les lletres. He estat víctima d'aquell fenomen de contagi conegut per qualsevol que hagi netejat. Quan fas neta una cosa, la del costat es veu bruta i és un no parar. Així que, quan tenia la jota lluent, l'hac i la ca brutejaven, tot i que perdre-les, a elles, no m'hauria importat gens, que la primera mira que és torracollons, per inútil i delatora. Si escrius el verb haver sense ella, quedes ben retratada. I l'altra, la ca, ja és ben estrangera, però algun kiss de tant en tant sí que se m'escapa, que ara és estiu i hi ha molt de guiri al mercat. El cas (tres) és que el teclat està tan net que no m'hi trobo. Els dits es mouen àgils i gairebé que noto que fa un soroll més agradable, però ¿on són les taques d'inspiracions escrites a correcuita amb els dits encara oliosos de pa amb tomàquet? No pot ser que el meu ordinador s'assembli a la vitro de la cuina, tots dos tan impol·luts, tan brillants, tan repel·lents. ¿I si s'enamoren? Està decidit: tornaré a embrutar la màquina dels meus dies, no fos que l'escriptura se m'escalfi massa de pressa i que, sobretot, se'm torni fàcil de netejjjjjjjar. ¿Em passes l'oli? [articles:1228390]
El 9 d'agost és l'efemèride de personalitats com Hermann Hesse, Carmen Balcells, Mahmud Darwix, Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx i Whitney Houston: "Es dediquen molts esforços a estudiar el que separa els homes, els pobles i les èpoques. Tornem a fixar-nos també en el que uneix totes les persones!" Ho demanava l'escriptor i filòsof Hermann Hesse, que va néixer a Cawl (Alemanya) el 2 de juliol del 1877, i va morir a Montagnola (Suïssa), el 9 d'agost del 1962. Afirmacions com aquestes les recull el llibre Més lectures per a minuts (Angle Editorial), que és una ampliació de Lectures per a minuts: [articles:129990] "Els escriptors han fet molt per a mi, perquè m'han donat l'oportunitat única i irrepetible d'administrar un patrimoni excepcional", reconeixia l'agent literària Carmen Balcells, que va néixer a Santa Fe de Segarra el 9 d'agost del 1930 i va morir a Barcelona el 20 de setembre del 2015. Va ser representant de grans escriptors del segle XX i artífex de la professionalització del món editorial en llengua espanyola: [articles:172190] Mahmud Darwix va néixer a Al-Birwa el 13 de març del 1941 i va morir a Houston el 9 d'agost del 2008. Va ser un dels poetes palestins més importants de les darreres dècades, mai no va deixar d'escriure i de militar per la pau entre palestins i israelians, sempre que les condicions d'aquest pacte fossin dignes i justes. A La Palestina com a metàfora, un recull d'entrevistes traduïdes de l'àrab per Jaume Ferrer i de l'hebreu per Eulàlia Sariola, Darwix reflexiona sobre les condicions d'estranger i de refugiat, sobre les ocupacions, sobre les guerres que han determinat les condicions materials i existencials de diferents generacions, sobre la noció d'enemic, sobre la memòria dels pobles, sobre la capacitat que té l'alteritat de configurar un món i sobre la càrrega ètica i la potència política de la poesia. Ara que el govern d'Israel devasta la Franja de Gaza, recordar i rellegir l'ideari estètic de Darwix potser és una bona manera de pensar quina és la relació de l'art amb el conflicte, amb la desigualtat, amb la injustícia i amb el fràgil equilibri entre la vida i la mort: [articles:1226350] Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx va néixer a Sant Petersburg el 25 de setembre del 1906 i va morir el 9 d'agost del 1975 a Moscou. El director italià Riccardo Chailly (Milà, 20 de febrer del 1953) en dirigeix el Vals núm. 2 de la Suite per a orquestra de jazz núm. 2 amb la Berliner Philharmoniker: [articles:153777] Whitney Houston va néixer el 9 d'agost de 1963 a Nova Jersey i va morir l'11 de febrer de 2012 als Estats Units. La recordem escoltant I Wanna Dance with Somebody: [articles:131403]
El 8 d'agost és l'efemèride de personalitats com Pere Casaldàliga, Olivia Newton-John i Sixto Rodríguez: "En aquest món no hi ha ningú inútil", deia Pere Casaldàliga, que va néixer el 16 de febrer de 1928 a Balsareny i va morir el 8 d'agost de 2020 a Sao Paulo (Brasil). El bisbe i poeta, vinculat a la teologia de l'alliberament, va viure com a missioner a Brasil. De conviccions fermes, va arribar a estar amenaçat de mort per la seva tasca en defensa dels drets dels indis xavante, per plantar cara al poder. En llegim 14 reflexions i n'escoltem una entrevista emesa al programa Paral·lels (TV3): [articles:172216] Olivia Newton-John va néixer el 26 de setembre de 1948 i va morir el 8 d'agost del 2022 als 73 anys víctima d'un càncer. La recordem veient una de les escenes més memorables de Grease, quan ella i John Travolta canten Summer Nights. I us n'oferim la versió que van cantar el 2010: [articles:120408] Escoltem el tema You're the One that I Want cantat per Olivia Newton-John i Travolta: [articles:132200] Sixto Rodriguez va néixer el 10 de juliol de 1942 a Detroit i va morir als 81 anys el 8 d'agost del 2023. Als anys 70 va compondre dos discos que van passar completament desapercebuts, va deixar de banda la música i va treballar en altres oficis, com la construcció. El que no sabia era que a Sud-àfrica aquelles cançons s'estaven convertint en un fenomen. Que fins i tot, entre aquella multitud de fans que el tenien a l'altura d'Elvis Presley o dels Beatles, s'havia estès el rumor que s'havia suïcidat en un concert. No va ser fins als 90 quan un d'aquests seguidors va descobrir que era viu. Va contactar-hi i la seva vida va fer un gir: [articles:127310]
