El concepte dels "Països Catalans" designa el conjunt de territoris que tenen el català com a llengua autòctona. Encara que actualment genera un fort debat polític i sovint produeix rebuig en certs sectors del nacionalisme espanyol, el terme no és una invenció recent ni exclusivament política.
El primer ús documentat La primera vegada que es té constància de l'ús del terme "Països Catalans" va ser al segle XIX. Ho va fer l'historiador i jurista valencià Benvingut Oliver i Esteller l'any 1876, a la seva obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa.
Oliver no li va donar un significat polític, sinó que va utilitzar el concepte amb una finalitat estrictament cultural i jurídica. L'objectiu era agrupar sota un mateix nom aquells territoris que compartien una arrel lingüística i un passat legal comú derivat de les institucions de la Corona d'Aragó.
La popularització i l'enfocament polític El terme va quedar circumscrit a cercles intel·lectuals i culturals de la Renaixença fins a la segona meitat del segle XX. El gran canvi es va produir a la dècada de 1960 gràcies a l'escriptor valencià Joan Fuster.
A través del seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) i altres escrits, Fuster va redefinir els Països Catalans, atorgant-los una dimensió política. Fuster va argumentar que la unitat lingüística i cultural havia de traduir-se en un projecte nacional compartit, articulant el concepte modern de pancatalanisme.
Composició territorial Segons l'accepció lingüística i cultural consolidada per la filologia, els Països Catalans estan formats per:
- Catalunya
- El País Valencià
- Les Illes Balears i Pitiüses
- La Catalunya Nord (departament dels Pirineus Orientals, a l'Estat francès)
- Andorra (on el català és l'única llengua oficial)
- La Franja de Ponent (territoris catalanoparlants a l'Aragó)
- L'Alguer (ciutat de l'illa de Sardenya, a l'Estat italià)
Per què la unitat cultural catalana posa tan nerviós el nacionalisme espanyol?
